|
| |
|
|
|
|
NOU TESTAMENT I REALITAT POLÍTICA
I.- APROXIMACIÓ BÍBLICA: EL CRISTIÀ
TRANSCENDEIX, EXERCEIX I CRITICA LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE L'EXISTÈNCIA
HUMANA
En primer lloc, el cristià transcendeix la dimensió
política de l'existència. A fi de centrar el pensament implicat en
aquesta afirmació, enunciaré una primera tesi: "Incorporat al
Crist amb la força de l'Esperit Sant, el cristià, deixeble i imitador
del seu Mestre i Model, és conscient que el Regne de Déu per Ell
anunciat -en les característiques amb què és descrit i en el seu
palesament històric, tant eclesial com transeclesial- se'ns mostra,
respecte als regnes i poders d'aquest món, com a diferent i
independent i, en relació dialèctica amb ells, com a superior
i feble alhora". Precisem sense cap ànim d'exhaurir la
matèria, cada un dels quatre aspectes esmentats.
A) Diferència
|
Jn 18,36
Lc 1,32-33
Mt 2,2-3
Mt 6,33; 19,12;18,21-22; 16,19
21,5-9
27,11.37 28,18-20
|
Recordem l'afirmació de l'Evangeli de Sant
Joan: Jesús és rei; però el seu Regne no pertany a aquest món.
Sant Lluc narra que Jesús va ser anunciat abans del seu naixement
com aquell a qui el Senyor havia de donar el tron de David, a fi
de regnar per sempre. En l'Evangeli de Sant Mateu -Evangeli del
Regne de Déu per antonomàsia- veiem que Jesús, nounat, és
buscat com el rei dels jueus. Si fullegem el mateix text sagrat,
ens adonem que Jesús descriu abundosament les propietats d'aquest
Regne. Per ell cal desprendre's de tot, per ell hi ha qui es fa
fins i tot eunuc, en ell és fonamental la llei del perdó, les
seves claus són lliurades a Pere (el Regne coincideix amb
l'Església, sense identificar-s'hi). Després d'haver-lo
proclamat, Jesús entra a Jerusalem aclamat com a rei. En la seva
condició messiànica sofreix la passió. És mort com a rei dels
jueus. Un cop ressuscitat, Jesús declara que li ha estat donat
tot poder al cel i a la terra. Totes aquestes dades, amb les seves
connotacions i interrelacions, posen de relleu, certament, un
model de regne diferent dels regnes d'aquest món. |
B) Independència
|
Mt 2,7-8.13.
15-16. 20-22
Lc 13,31-33
Mt 14,1ss
Jn 10,17-18
Mt 26,53
Mt 28,1ss |
Encara més. Aquest Regne no solament es mostra
diferent dels regnes de la terra, sinó que se'n manifesta
independent. Jesús, infant, és perseguit pel poder polític (Herodes,
fugida a Egipte, temor d'Arquelau), però és objecte d'una
providència especial de Déu. Jesús en la seva vida pública -ens
diu d'una manera esplèndida i misteriosa Sant Lluc-, fa el seu
camí avui i demà i al tercer dia, amb serenitat, davant Herodes,
la guineu. Jesús sap que aquest Herodes ha empresonat i occit
Joan; nogensmenys, també té la seguretat que, fins que arribi l'
hora, no podrà fer res contra la seva persona. Jesús és
conscient que ningú no li pot treure la vida, que la dóna quan
Ell vol i perquè Ell vol. Parla amb fermesa en el temple. És
conscient que, davant la força dels seus enemics, podria invocar
el Pare i aquest li enviaria legions d'àngels en ajut. Jesús
sucumbeix lliurement a la mort, però, factor decisiu, en surt
triomfant per la seva resurrecció. Evidentment, totes aquestes
dades palesen una independència radical de Jesucrist i del Regne
que proclama, respecte als poders d'aquest món. |
C) Superioritat
|
Mt 13,32
Mt 12,18-21
Jn 12,32
Mt 25,31ss; 28,16ss
Col 1,16-20
Ap 22,3-5 |
Aquesta tercera dada suposa un grau més: de
per si mateixa, la independència pot ser considerada en un pla
d'igualtat, de poder a poder; dos poders poden resistir-se
mútuament sense que cap d'ells prevalgui. En el nostre cas no és
així: el Regne que Jesús proclama és superior als regnes
d'aquest món. És com una llavor molt petita, la més petita de
totes, però que esdevé més gran que les hortalisses. Servent
escollit de Déu, Jesús anuncia el dret a les nacions: aquestes
posaran llur esperança en el seu nom. Jesús, enlairat per damunt
la terra, atraurà tothom cap a Ell i, un cop ressuscitat, amb el
poder total rebut de Déu, enviarà els seus deixebles a fi que,
de tota nació, facin, a llur torn, altres homes, seguidors; i Ell
romandrà amb els seus, vivent, fins al fi dels temps, quan
retornarà com a jutge de totes les persones i de tots els pobles.
Per Ell i vers Ell tot ha estat creat; és Ell qui tot ho manté
unit; qui ha de ser en tot el primer. Déu i l'Anyell tindran el
seu tron a la ciutat on no hi haurà res de maleït. I els qui el
veuran, il·luminats per Déu, regnaran pels segles dels segles. |
D) Feblesa
|
Mt 27,39-44
He 2,8-9
Jn 15,20
He 10,19-39; 12,1ss
1Cor 1,18ss
Rm 1, 16-17 |
Aquest Regne -diferent, independent, superior-
és, tanmateix, paradoxalment feble. Aparentment, la força
aclaparadora dels regnes d'aquest món el superarà. D'entrada, el
mateix Messies proclamador serà eliminat i no de qualsevol
manera, sinó en una creu i entre befes. Els seus deixebles saben
que Ell ha vençut la mort amb la seva resurrecció; però l'autor
de la carta als hebreus ens recorda que malgrat que contemplem, en
la fe, Jesús -qui per un moment va ser constituït inferior als
àngels-, coronat de glòria i d'honor, tanmateix no veiem encara
que tot li estigui sotmès. Glòria, honor, submissió: llenguatge
de reialesa, de poder -si es vol, llenguatge polític-; però la
submissió és només incipient, és una submissió molt sui
generis, que permet a certs sotmesos, i no submisos, riure i
ensuperbir-se. A imitació de Jesús, els qui el seguim estem
cridats també a patir persecució, en la mida que som autèntics:
"Si m'han perseguit a Mi, també us perseguiran a
vosaltres". Per això, els seus hem d'avançar, amb la seva
gràcia, pel camí de la fe, de l'esperança i de l'amor; del
temor, de la perseverança en el sofriment, de la valentia, de no
fer-nos enrere (vegi's tota l'antropologia de la carta als
hebreus); corrent la cursa que ens ha estat proposada amb la
mirada fixa en Jesús, autor i consumador de la nostra fe, que va
suportar la creu i està assegut a la dreta de Déu. Regne,
tanmateix curiós! S'esdevé que -teologia de Sant Pau- la força
de Déu es manifesta en la feblesa, es realitza salvíficament en
la fe i es materialitza en la predicació d'un Messies crucificat,
escàndol per als jueus, ximplesa per als gentils, però poder i
saviesa de Déu per als cridats, sia jueus sia gentils. |
Fins aquí, pel que fa a la tesi de la
transcèndencia.
Vegem a continuació, en segon lloc, la tesi de
l'exercici. Enunciem-la també de forma sintètica, a fi de fixar bé el
nostre pensament: "Jesús, amb la seva vida, ensenyament i
passió-resurrecció, i l'Església primitiva, en els seus textos
inspirats (cartes del Nou Testament), ens mostren i ensenyen un reconeixement
objectiu de les estructures del poder en aquest món; una postura de submissió
davant les autoritats polítiques legítimes, alhora que una
finalitat ètica del poder que cristal·litza en servei (diaconia);
un exercici conscient, amb inclusió de recurs legal, dels drets de ciutadania;
i un ús de la pregària per les autoritats i per tots els
homes". Es tracta també de quatre punts, com en el tema
anterior. És el que veurem tot seguit.
A) Reconeixement
|
Mc 12,13-17 par
Jn 19,11
Mt 10,1.5-15;28,16-20
Mc 6,7-13; Lc 9,1-5
Jn 18,36
Mt 26,52
Mt 8,5-13
Lc 11,17
Lc 14,30-31
|
Donar a Déu allò que és de Déu, propi de la
transcèndencia (punt anterior), no treu, al contrari, que es
torni al Cèsar allò que és del Cèsar. És fonamental intuir i
meditar aquesta afirmació de Jesús sobre el tema que ens afecta.
Déu és omnicomprensiu, ho abasta tot: en Ell vivim, ens movem i
som. En aquest sentit, el Cèsar també viu, es mou i subsisteix
en Déu. Però Déu, en la seva acció salvífica sobre el món
per mitjà del seu Fill encarnat, ha volgut circumscriure un
primer àmbit, directe i decisori, d'acció salvífica (i de
cristal·lització privilegiada del seu regnat), que Ell mateix
distingeix de l'altre àmbit. En aquest sentit, s'ha de donar a
Déu allò que és seu (tot) i al Cèsar allò que li ha estat
assignat (quelcom), sabent que el Cèsar està sota Déu i que tot
allò que és del Cèsar és de Déu; però sabent també que el
mateix Déu vol i assenyala un àmbit propi pel que fa al Cèsar.
Quan hom desatén aquesta distinció, sobrevenen els
reduccionismes: o bé allò religiós absorbeix allò polític o
bé allò polític absorbeix allò religiós. Es tracta de dos
errors crasos. Jesús dissocia i circumscriu ambdues esferes,
donant la primacia a Déu. El nostre Mestre reconeix valor i
sentit a la comunitat política -parlant amb termes polítics
contemporanis, a l'Estat- tot i la seva limitació i dependència
de Déu. Així ho comenten els exegetes. Vegem alguns flaixos
neotestamentaris que il·luminen el tema.
Jesús reconeix en Pilat el poder que aquest
reivindica, però li diu que li ha estat donat: ell no n'és la
font; el posseeix com a quelcom rebut. Implícitament declara, amb
això, que Pilat és responsable del seu poder; n'haurà de retre
compte a qui li el va donar, Déu. Tanmateix, Pilat l'exercirà a
partir de les seves pròpies decisions; gaudirà d'una àrea de
vera autonomia. Els Sinòptics palesen que Jesús té present el
fenomen dels pobles, als quals envia conscientment als seus
deixebles per a predicar la bona nova: pobles subordinats a
concretes estructures de poder (més endavant hi insistirem, quan
parlem de l'aspecte crític). En aquest moment, i només com a
primera aproximació, recordem que vàries dites del Senyor
sobreentenen la densitat pròpia d'aquestes estructures de poder.
Els reis d'aquest món, posem per cas, tenen espasa i la utilitzen
(l'espasa és símbol de poder); fet tan real que si el seu Regne
fos d'aquest món, els seus seguidors lluitarien per Ell.
Tanmateix, el Senyor afirma amb gran realisme que l'esmentada
lluita no té cap sortida en la seva pura lògica interna: tots
els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. Això no implica
que desaprovi la professió militar: escolta complagut el
centurió que manifesta la seva fe amb un escarit raciocini de
cap. Un regne que vulgui subsistir -afegeix Jesús- no pot estar
dividit contra si mateix. Un rei que vol lluitar contra un altre,
delibera primer sobre les seves pròpies possibilitats. Tots
aquests enunciats ens fan entendre que, en la consciència del
Fill de l'home, és molt present el fenomen dels grups humans
dotats de poder polític: formen part del teló de fons de les
seves afirmacions i de la seva acció entorn del Regne dels cels.
Fins aquí la dimensió de reconeixement. Passem a la segona. |
B) Submissió-servei
|
Rm 13,1-7 |
En aquest moment ens surt a l'encontre el
famós text de la carta als romans, que ha estat molt comentat en
el decurs de la història i ha tingut força mala premsa
teologicomoral. S'ha explicat molt sovint des d'un punt de vista
predominantment conservador, malgrat que hom no el pugui reduir a
aquesta mena de comprensió unilateral. La perícopa estableix, en
primer lloc, una exigència de subordinació: tot home s'ha de
sotmetre a l'autoritat. Per què? Perquè -qüestió de dret- no
hi ha autoritat si no és sota Déu; i perquè -qüestió de fet-
les autoritats en existència estan ordenades per Déu. És a dir,
el fenomen del poder respon, en si i en la seva cristal·lització
existencial, a la Voluntat divina (com cristal·litza i com
s'exerceix, són qüestions diferents). Que hi hagi poder i que
l'afirmació no es redueixi a una mera qüestió especulativa,
respon al pla de Déu. D'ací que l'insubordinat a l'autoritat
s'oposa a una disposició de Déu i s'exposa, com a rebel, a
incórrer en condemnació. (Recordem que l'autoritat pot ésser
d'un o d'alguns damunt tots, o bé de tots respecte a tots: les
co-decisions organitzatives de les comunitats, els plebiscits, els
resultats legítims de les eleccions, etc.). Doncs bé: cal
sotmetre's al que ha estat determinat per la legítima autoritat
en tot allò que sigui èticament cohonestable.
A aquesta exigència de subordinació, que
subratlla una actitud del ciutadà com a súbdit, el text afegeix,
tot seguit, una determinació de l'autoritat. Es tracta d'un segon
aspecte que no ha estat posat tant de relleu com l'anterior.
L'autoritat té com a finalitat pròpia el foment i el premi del
bon obrar, alhora que la repressió i el càstig de la mala obra.
És ministre de Déu al servei de l'home amb vistes al bé.
Subratllem-ho: amb vistes al bé. Per dir-ho altrament:
l'autoritat és una força, però no una energia qualsevol, amoral
o immoral, sinó una puixança que només té sentit humà quan
és amarada de dret. El poder, des del punt de vista ètic, és
força més dret; és un vigor moral (intel·ligent, lliure,
responsable) al servei de l'home com a ciutadà. Únicament
llavors té potestat de decisió, a la qual correspon justament un
deure d'obediència.
La hipòtesi d'una reducció a l'absurd de les
proposicions paulines palesa que les coses són com acabem de dir.
Suposem per un instant que fos vàlida una formulació
contradictòria, punt per punt, amb la que estem comentant.
Suposem que féssim dir a l'Apòstol: "l'autoritat és
instituïda per Déu per a foment i premi del mal obrar i per a
repressió i càstig del bon obrar". Tots denunciaríem
automàticament el contingut aberrant de l'expressió. Quan un
poder es corromp, transformant-se en instrument al servei
sistemàtic del mal, s'enfonsa com a autoritat, deixa d'existir. |
|
|
Escriu Joan XXIII en la "Pacem in
Terris": "El dret de manar constitueix una exigència
d'ordre espiritual i prové de Déu. Per això, si els governants
promulguen una llei o dicten una disposició qualsevol contrària
a aquest ordre espiritual i, per tant, oposada a la voluntat de
Déu, en tal cas ni la llei promulgada ni la disposició dictada
poden obligar en consciència el ciutadà, ja que cal obeir Déu
abans que els homes (Ac 5,29); més encara, en la dita situació,
la pròpia autoritat s'enfonsa totalment i s'origina una iniquitat
espantosa. Així ho ensenya Sant Tomàs: "Pel que fa al segon
aspecte, la llei humana té raó de llei quan s'ajusta a la recta
raó. I, així considerada, és cosa palesa que procedeix de la
llei eterna. Però quan s'allunya de la recta raó, és una llei
injusta; i, d'aquesta manera, no té caràcter de llei, sinó més
aviat de violència" (S. Th. I, II, 93, 3, 2).
Tot poder que posa conscientment la força al
servei del mal qüestiona objectivament el seu propi sentit. No
solament això; en obrar mal, engendra una situació que també a
ell, i "no sense causa", li ha d'originar el temor d'una
justa reacció. Encara més: si i quan aital actitud esquerda de
manera fonamental i persistent l'ordre de la convivència humana,
és just i necessari que sorgeixi un altre poder (una autoritat
autèntica) que atalli tal corrupció a fi que, ministre
-"diaca"- de Déu, faci allò que cal: venjar el mal i
possibilitar el bé. Com podem veure, es tracta d'una posició
que, en pura lògica amb el pensament paulí, estableix la tesi
positiva de la revolució quan s'arriba a límits extrems, d'altra
banda insalvables; i ho fa també en línia amb tota la tradició
teologicomoral genuïna. Això s'ha de recordar amb energia,
conjuntament amb l'afirmació anterior, del tot veritable, que
estableix l'obligació de l'obediència. Ambdues actituds formen
part legítima del binomi submissió-finalitat. Passem ja al
tercer aspecte. |
C) Ciutadania
|
Ac 16,37-39;
21,39ss;
22,3ss; 24,10ss
Ac 25,10-12
Ac 22,25-29 |
El llibre dels Fets dels Apòstols, en la seva
segona part, que bé podem anomenar Evangeli de Pau, ens presenta
aquest com a plenament conscient de la seva doble prerrogativa
jueva i romana. Quan, a causa de la sistemàtica persecució dels
seus congèneres, veu que es posa en joc la seva vida i, amb ella,
la possibilitat de la predicació, el jueu Pau es defensa davant
els governadors romans i davant el rei Agripa i apel·la en darrer
terme al Cèsar. Per als nostres efectes és summament recomanable
una lectura acurada de tota aquesta part del llibre. Recordem, per
exemple, el recurs que fa l'Apòstol, davant uns soldats que el
colpegen, a la seva condició de ciutadà romà; interposició que
obliga el seu cap a demanar-li solemne disculpa. La ràpida
expansió de la primera onada cristiana en el si de l'Imperi fou
possible, entre altres coses, per la concreta conjunció de
llibertat i pau d'aquelles dècades; situació que no trigaria
gaire a canviar negativament, com evocarem una mica més endavant
a la llum de l'Apocalipsi. |
D) Pregària
|
1 Tm 2,1-2
Salm 127 (126) |
La carta primera a Timoteu recomana primer de
tot que es facin peticions, pregàries, súpliques, accions de
gràcies per a tots els homes, per als reis i per als qui tenen
autoritat a fi que els cristians puguin portar una vida quieta i
pacífica, amb tota pietat i honestedat. Pau, pietat i dignitat
són, doncs, l'objectiu assenyalat a aquesta múltiple petició
que des de l'Església ha d'elevar-se a Déu. L'àmbit d'allò
polític no solament és objecte de reconeixement, tema de
fixació de conducta (submissió-servei) i marc propi d'exercici
de ciutadania, sinó que, a més a més, constitueix un
destinatari qualificat de la intercessió dels fills de Déu. Els
fidels, mitjançant la pregària, incideixen d'una manera original
i eficaç en l'àmbit polític. Paris no val, certament, una
Missa; el contrari, necessita, com tota realitat humana, l'ajut de
Déu, que s'obté, entre altres camins, per mitjà de l'oració.
La plena eticitat del fenomen polític no es troba en mans dels
homes. Si el Senyor no construeix la ciutat, debades s'afanyen els
qui malden per construir-la. |
Una vegada vistes ja les tesis de la transcendència
i de l'exercici, passem a la tercera i última: la que afecta la
crítica. El nostre enunciat sintètic corresponent diu així: Jesús,
amb la seva vida, ensenyament i acció, i l'Apocalipsi, amb els seus
enunciats sobre el judici escatològic, ens mostren un rebuig i
una denúncia concrets respecte al poder mundà; una
contraposició i una lluita en l'àmbit intrareligiós jueu que,
amb la mort de Jesús, comporta conseqüències polítiques decisives; i
un judici escatològic seguit de càstig etern, dels adversaris
endurits del Senyor". Passem, doncs i també, a la
consideració d'aquesta darrera quadrilogia.
A) Rebuig
|
Mt 4,8-10
Mt 16,23 |
Jesús es va negar constantment a fer una
interpretació política de la seva condició messiànica. En les
temptacions del desert, va refusar rotundament una vivència del
poder d'aquest món com a contraposat a la Voluntat de Déu i una
desviació dels mitjans salvífics pels camíns del prestigi i de
la glòria humans. Quan Pere el volgué dissuadir del camí de la
creu, fou rebutjat amb les mateixes paraules amb què anteriorment
ho havia estat Satanàs. A imitació de Crist, quan el cristià es
veu temptat per un cert tipus d'ús del poder no adreçat vers la
glòria de Déu i el bé comú, sinó vers la pròpia supèrbia i
el propi egoisme, ha de respondre amb un no rotund, absolut. |
B) Denúncia
|
Mc 10,42-45
Lc 13,32
Ac 5,17ss; 7,54-8,1; 12,1ss
Ap 13,1ss; 17,1-18,24 |
Encara més: Jesús es pronuncià
pejorativament respecte a les estructures polítiques tal com
funcionen de fet una munió de vegades. Apel·là a l'experiència
quotidiana per a fer present que els governants dels pobles els
dominen i que els grans els sotmeten, a fi de contraposar a tal
fet l'estil que correspon a les relacions en la comunitat
cristiana: no així entre vosaltres, al contrari; qui vulgui ser
important enmig vostre, que es faci el vostre servidor; i qui
vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots. El poder que
degenera en pura força corromp les relacions entre els homes.
Jesús va qualificar de guineu Herodes. El llibre dels Fets
descriu amb molt realisme l'oportunisme i la cobdícia dels poders
polítics, alhora que el furor i l'enveja homicida dels grups
dirigents jueus: recordem, en la primera part de l'esmentat
llibre, la persecució inicial, la mort de Jaume, la diàspora i,
després, en la segona part, tota la persecució contra Pau.
L'Apocalipsi és un document farcit de judicis negatius contra els
poders superbiosos i homicides d'aquest món. |
C) Lluita
|
Mt 10,5-42
Mt 10,17
Mt 10,18
Mt 10,32.38
Mc 2,1-3,5
Mc 3,6
Mc 3,22ss
Mc 8,31-32
Mc 11,18
Mc 14,1-2
Mc 14,43ss
Mc 14,53-65
Mc 15,1ss
Mc 15,15. 31-32
Jn 11,47ss
Mt 2,16; Mt 11,2; 14,1-2
Ac 12,1ss |
Podem apropar-nos a aquest tercer element en
dues etapes successives. L'Evangeli de Sant Mateu descriu una
tensa contraposició en el discurs de la missió. Els dotze són
enviats com anyells enmig de llops, la qual cosa comporta que han
de ser cautes. En l'avís de Jesús es palesa una clara inflexió
política. Els dotze han d'anar alerta amb la gent, perquè -vessant
israelita- seran portats als sanedrins i assotats a les
sinagogues. El sanedrí era un tribunal jueu, format per
vint-i-tres membres de la sinagoga, que funcionava com a cort de
justícia. Aquests tribunals, després de la caiguda de Jerusalem
en mans romanes, van adquirir gran importància. Mateu, que escriu
després d'aquesta caiguda, reflecteix l'esmentat ambient.
Però la cosa va més enllà: Els apòstols -vessant
transisraelita- seran conduïts als governadors i als reis per
causa de Jesús a fi de retre testimoni enfront d'ells i dels
pagans. En viure aquesta contraposició no faran res d'original;
el contrari: es limitaran a ésser com el mestre, que és allò
que correspon a tot veritable deixeble. No els han de témer,
perquè els poders d'aquest món només poden matar el cos. El fet
de la contraposició els ha d'obrir lúcidament a la hipòtesi de
la mort. Els deixebles fidels seran tractats amb reciprocitat;
Jesús els reconeixerà davant el seu Pare. Però seran fidels
només si accepten la creu i segueixen el Senyor.
A aquesta primera aproximació entorn del
concepte de contraposició, que té com a protagonistes els
deixebles, podem afegir-ne una altra, que afecta el mateix Jesús,
predicador d'obra abans que de paraula. L'Evangeli de Sant Marc
esdevé una font preciosa en aquest terreny. Si hom llegeix
atentament aquest Evangeli, nota de seguida un crescendo de
lluita dels poders religiosos jueus contra el Senyor: els escribes
i fariseus, els ancians i els grans sacerdots, en funció de les
seves estructures, l'espien fins a eliminar-lo. Una interpretació
dels Sinòptics afirma que la contraposició històrica fonamental
no tingué lloc entre Jesús i els fariseus, sinó entre Jesús i
els saduceus (línia temple-grans sacerdots). Els Sinòptics
haurien retrotret amb duresa la fustigació farisaica posterior.
Sigui com vulgui, el fet és que els poders religiosos jueus van
lluitar fins la mort contra Jesús. Evoquem sintèticament les
principals etapes d'aquest tràgic procés.
Un primer bloc de discussions té lloc entorn
de la guarició del paralític, del fet que Jesús mengi amb
publicans i pecadors, del dejuni, de l'arrencada d'espigues en
dissabte i d'una guarició també en dissabte. Aquests fets són
viscuts dins un context sociològic i politicoreligiós precís.
El paralític, posem per cas, no és un Robinson Crusoe aïllat
que un innominat taumaturg guareix, sinó un home concret, que
pertany a un grup humà definit, que és restablert en un dia
també determinat -un dissabte- i davant una resistència
sòcio-cultural-religiosa del tot delimitada. La guarició commou
l'estructura i provoca una reacció que, essent en primer terme
religiosa, és, en segon lloc i alhora, política. Els poders que
reaccionen pertanyen a una estructura de convivència, viscuda en
atmosfera teocràtica, que gaudeix d'autonomia, però no
d'independència. La reacció es planteja fins a les darreres
conseqüències. Els poders opositors, primer, pensen contra
Jesús. Després, discuteixen amb els seus deixebles. En tercer
lloc, l'interpel·len directament. En quart lloc, l'espien a fi de
comprometre'l. El clímax inicial culmina amb la decisió de
suprimir-lo: després de la cinquena escena, sant Marc assenyala
que, tan bon punt van eixir, els fariseus, en consell amb els
partidaris d'Herodes -realitat política ben directa-, començaren
a fer plans contra Jesús a fi de fer-lo morir.
Després d'aquest primer bloc, Marc ens narra
una intensificació de les discussions. Segueix un tercer moment
on el mateix Jesús és qui profetitza la seva mort davant uns
deixebles atònits i incapaços de comprendre'l: serà condemnat i
entregat per les autoritats religioses. A continuació, aquestes
cerquen la manera de fer morir Jesús, però de reüll de la gent,
perquè li tenien por, ja que el poble estava admirat de la seva
doctrina. Quan hom llegeix amb atenció aquests textos, hi copsa
llampecs i matisos genuïnament polítics: es percaça
l'eliminació d'un profeta, per motius estructurals, en un context
popular; hi van una determinada interpretació de l'existència i
de la marxa de la comunitat, uns estereotips socials, un tarannà
institucional decisiu que -ho veurem de seguida- generarà un
judici polític determinant: val més la mort d'un home que el
deperiment d'un poble. En un cinquè lapse, els enemics de Jesús
cerquen la manera d'apoderar-se'n amb astúcia i de matar-lo. En
un sisè espai, mitjançant Judes, el dispositiu de l'engany
comença a funcionar i s'apoderen de Jesús. Judes acompanyava un
grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels
grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables: entra en
joc la violència física, al servei d'una força que expel·leix
el dret. Les autoritats religioses -setè moment- condemnen Jesús
a mort. Quan Jesús dóna resposta al Pontífex, el seu testimoni
és interpretat negativament i sorgeix la sentència anihiladora.
Ara bé; les autoritats religioses jueves són conscients dels
seus límits; poden condemnar a mort, però no poden executar la
decisió. La seva materialització requereix el pas pel tribunal
romà. El procurador imperial copsa la brutícia de l'afer, però
acaba transigint. Jesús és condemnat a morir en creu. Les
autoritats religioses aconsegueixen el seu desig i assisteixen a
la seva mort, tot burlant-se d'ell.
Sant Joan explica que els grans sacerdots i els
fariseus convocaren consell i digueren: "Què podem fer?
Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem
continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran
el nostre lloc sant i el nostre poble. Però un d'ells, Caifàs,
que aquell any era el gran sacerdot, els digué: vosaltres no
enteneu res. «No us adoneu que val més que un sol home mori pel
poble, i no que es perdi tot el poble?». Ens trobem davant
d'una escarida raó d'Estat. Noti's la dimensió popular, pública
-i, si pública, política- d'aquest text. Es tracta d'una
política per religió: d'un nacionalreligiosisme. Per enveja,
doncs, com assenyala l'evangelista, i per fixació institucional,
penetrada de conservadorisme del poder, Jesús va ser condemnat a
mort.
Nosaltres estem molt acostumats a apropar-nos a
la passió des d'un punt de vista individual-intimista. Això no
és dolent, però és insuficient, llevat que es faci amb
premeditació a fi de no complicar-se massa la vida. En el pla de
Déu, el pecat no és res d'abstracte, sinó quelcom ben concret;
el pecat discorre no tan sols pels canals individualistes i
intimistes, sinó també per les lleres socials i estructurals, i
pels conductes del poder. Ço que hem vist ho palesa a dojo. Els
pecats del món no són pecats en abstracte, sinó pecats
concrets: meus, teus, de Pilat, d'Herodes, de Caifàs, de les
autoritats civils, de les autoritats religioses, de les voluntats
econòmiques, culturals, polítiques, que provoquen unes reaccions
en cadena de molt determinada iniquitat. Acabem aquest paràgraf
recordant les morts dels innocents, l'empresonament i l'homicidi
de Joan, l'assassinat de Jaume a mans d'Herodes Agripa, etc. |
D) Judici escatològic
|
Ap 17 i 18
Mt 10,28
1Sa 12,1ss |
Aquí cal evocar el llibre de l'Apocalipsi. Una
certa tradició marxista hi veia quelcom que s'adeia amb la seva
denúncia de l'opressió. Els capítols 17 i 18 descriuen el
judici i el càstig de la gran prostituta, que és molt
probablement Roma. Amb ella s'han prostituït també els reis i
habitants de la terra. La punició ens és presentada amb
perspectives d'eternitat. Recordem que Jesús havia dit que no
havíem de tenir por d'aquells que només poden matar el cos,
sinó d'Aquell que pot fer que l'ànima i el cos suportin la
perdició de l'infern. Ell, el Senyor, és el jutge definitiu de
cada home i de la història.
Les dades bíbliques que acabem de sintetitzar
–rebuig, denúncia, lluita, judici escatològic- palesen que els
deixebles de Jesús no podem marginar a priori ni
l'enfrontament profètic (que afecta no tan sols els clergues,
sinó també els laics; no tan sols els individus, sinó també
les comunitats), ni el judici de condemna (que s'ha de pronunciar
sobretot en la lesió dels drets del pobre i de l'oprimit). Però
tot això ha de ser realitzat en un marc d'oferiment reconciliador
(que suposa testimoni de vida i, quan calgui, petició prèvia de
perdó per l'ofensa), ja que, en darrer terme, no es lluita per
lluitar ni per dominar, sinó per a evidenciar l'única veritat
que salva el món.
Pel que fa al testimoni profètic, evoquem
Natan, que retragué obertament a David l'assassinat d'Uries i
l'adulteri amb la seva dona, i que va tenir el consol d'ésser
testimoni de la contrita reacció del monarca: sant Natan ens pot
servir d'exemple i d'eficaç intercessor en aquestes lluites. |
Si fins ara, en viatge d'anada, hem remarcat els
trets de la relació "Regnat de Déu-àmbit polític" a partir
del primer pol, en aquest moment esdevé metodològicament fecund
exposar el mateix binomi des del fet polític, tot fent viatge de
retorn. «Com es presenta aquest àmbit si resseguim, a la inversa, les
petjades que acabem de deixar pel camí? Ho resumeixo breument. Des de
la perspectiva cristiana, els regnes o estructures polítiques d'aquest
món:
a) S'han de referir transcendentment al Regnat de
Déu com a diferents, dependents i inferiors bo i superant la
persistent temptació de captenir-s'hi com a negadors des de la
descreença, o com a indiferents des de l'agnosticisme o com a
prepotents des del laïcisme
b) En subordinar-se, com a realitats creades, al
Regnat de Déu, els regnes o àmbits polítics d'aquest món: obtenen
paradoxalment un estatut objectiu de reconeixement de part de la
Revelació divina, com a volguts pel mateix Déu; cristal·litzen en
una estructura de genuïna autoritat, que reflecteix la voluntat de
Déu; esdevenen objecte de favor de la pregària cristiana,
comunitària i individual; i procedeixen amb aquella autonomia que és
pròpia de l'estructura ciutadana com a formada per persones
intel·ligents, lliures i responsables.
c) Finalment, en la mesura que traeixen llur
estatut eticojurídic de racionalitat i llibertat i refusen llur
condició d'autotranscendiment creatural, els regnes mundans són
matèria de rebuig i objecte de renúncia de part dels deixebles de
Crist, alhora que es constitueixen en enemics del regne de Déu, amb
el qual entren en combat. Un judici decisiu, de caire escatològic,
plana, però, damunt d'ells: un judici que té implicacions personals
en l'eternitat.
|
|
|
|