El criteri de referència és la vida de Jesús; No
era ni esseni, ni zelota ni sicari.
Jesús condemna el menyspreu d'aquells que no
coneixen la llei (Lc 18,9); no accepta l'accepció de persones (Mt
5,43-47); posa en relleu la novetat del manament de l'amor (Jn
15,12-13); ensenya que el Judici universal serà d'acord amb la vida
moral (caritat) amb els pobres i petits: urgeix l'atenció amb els
necessitats( Mt 25,31-46); critica els pecats de la comunitat: contra
els fariseos (Mt 23,1-35); contra les autoritats civils (Herodes: Mc
8,15; Pilat: Jn 18,2); no participa en accions contestatàries; afirma
que cal administrar la justícia amb equitat (Lc 12, 57-59); demana la
renúncia a les riqueses (Mt 6,19-33); condemna els rics (Lc 6,24-26);
té com a missió consolar els pobres i alliberar els oprimits (Lc 4,18
s.); exigeix l'atenció dels petits i desvalguts (Mc 9,41); guareix
malalties (Mt 8,16); es compadeix de situacions penoses (Mt 17,14-20),
per exemple, quan tenen fam (Mt 14,13); requesta la pràctica de
l'almoina (Jn 13,29); demana el favor vers els pobres i marginats;
continua els ensenyaments de la llei, els profetes i els llibres
sapiencials del Antic Testament.
Crist posa l'home en el centre de la seva predicació;
va contra la casuística judaica del dissabte (Lc 14,1-6); contra el
korban (Mc 7,8); uneix en la persona la moral individual i social;
exigeix la rectitud de cor (Mt 15,10-20); recorda i urgeix el compliment
dels deures envers Déu (Mt 5,33-34); exigeix una conducta irreprotxable
davant Déu (Mt 7,21-27); i alhora requereix els deures socials: per
exemple, el pagament dels impostos per al Temple (Mt 17,24-27); i per al
Cèsar: a Déu el que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar (Mc
12, 13-17).
El punt focal del missatge de Jesús rau en l'amor
als homes per amor de Déu. No arranja problemes concrets: es nega a
administrar justícia entre dos germans per qüestions d'herència (Lc
12,13-14).
No és un reformador de l'ordre establert, ni un
polític, ni un innovador social, ni tampoc un espiritualista; la seva
doctrina i la seva vida, però, sí que repercuteix en la vida social i
aporta una gran novetat.
Pau: Pel que fa a la relació amb les autoritats
civils, en demana respecte i obediència (Rm 13, 1-7; Tit 3,1); cal,
també, acceptar el càstig just, pagar impostos i afirma l'existència
d'obligacions de justícia envers els altres.
Dóna un nou estatut ètic als esclaus: no
són serfs, sinó germans (Fil 16); són lliberts en el Senyor, però
han de servir el seu amo (1Cor 7,21-23). Requesta que els amos
mirin els esclaus sense fer accepció de persones, com Déu (Ef 6,9);
és a dir, que els vegin com a germans molt estimats.
Quant a l'ús de les riqueses: Pau en remarca
el seu perill (1Tim 6,17); poden ser font de greus injustícies (1Tim
6,8-10); condemna l'avarícia (= idolatria) (Col 3,5; Ef 5,3-5); lloa
l'almoina i l'hospitalitat (Rm 12,13); elogia qui dóna amb generositat
(2Cor 9,5-7); organitza una almoina per als pobres de Jerusalem (Act
11,28); afirma que la Caritat és el remei per a les injustes
desigualtats.
Jaume: Condemna les excessives diferències
socials i el tracte que humilia el pobre i l'humil (Jm 2,2-4); condemna
els rics (Jm 5,1-2); Condemna els salaris injusts (Jm 5,3-6); Retreu
l'exercici arbitrari de la justícia.
Fets dels Apòstols: Es practicava la comunió de
béns (Ac 4,32); però amb certes dificultats (Ananias i Zafira); mal
repartiment entre les vídues (Ac 6,1-12).
La condició dels primers cristians: "no hi ha
entre vosaltres molts savis, ni poderosos, ni nobles" (1Cor 1,20).
No nega, però, que hi formessin part tots els estaments socials.
Tot L'Antic Testament i el Nou Testament són objecte
de reflexió per al moralista. L'AT emfatitza les normes jurídiques i
les institucions. El NT apel·la més a l'actuar de cadascun (no hi ha
tanta normativa ni institucions socials).